"La ciència avança a passes, no a salts"
Thomas Macaulay, historiador i polític Britànic.
El nostre pollet ja té unes tres setmanes de vida, i ja en porta dos al mateix lloc sense cap trasllat, per tant està més adaptat al lloc, als sorolls i les persones que hi ha pel su voltant. Per això pensem que és el moment d’observar-lo i descriure les sensacions, impressions que aquest ens ha transmès, a més de les hipòtesi que certs comportaments seus ens han creat.
Són les 9:00 del matí i ens llevem per anar a esmorzar, ens donem compte que només que senti un soroll, per petit que sigui, ja comença a piular, fins i tot tenint la gàbia tapada per a què no vegi llum. Però també observem que si no li fem cas i deixem que piuli sol arriba un moment que para fins que sent un petit moviment. Potser això ho fa per escoltar si encara hi ha algú o simplement perquè menja? No ho sabem perquè la gàbia està tapada, però pensem, que al igual que les persones respirem més silenciosament quan volem sentir alguna cosa, ell ho ha fet per saber si està sol o no.
A continuació, quan ja no dorm ningú a casa i per tant no pot despertar a ningú, el destapem i observem com es mou amb alegria donant tombs per tota la gàbia. Diem amb alegria perquè abans de destapar-lo no es sentia com caminava i ara no es sent més que les seves potes passant per damunt dels diaris, piular pels descosits, el picoteig de quan menja, entre d’altres sorolls. Durant el matí el fem corretejar una mica, dins de la gàbia. El fem anar d’una punta a l’altra tot cloquejant els dits. Ell ens segueix, i és divertit mirar-lo com busca allò que fa soroll i com derrapa ràpid per canviar de direcció. Però arriba un moment que es cansa de seguir el so i es posa a menjar. Diríem que aquest fet a ocorregut perquè ha vist que la seva reacció de seguir el so no ha obtingut la recompensa que ell esperava que se li donaria. Perquè diem recompensa? Doncs perquè, normalment quan se li cloquegen els dits vol dir que vagi allí on es produeix el so que hi haurà l’aliment esperant-lo. Per això diem que hi ha hagut un desaprenentatge de la conducta.
Al llarg del matí veiem com aquest menja i veu tota l’estona, fent petits descansos per passejar per la gàbia. També ens donem compte que observa el que passa al seu voltant, que està atent a tots els sons que es produeixen prop d’ell, de les ombres de les persones etc... La conclusió que hem extret d’aquest fet és que ho fa per conèixer l’entorn que l’envolta, per adaptar-se millor al medi en el que li ha tocat viure. Això ens sobta molt perquè és un acte que també fem les persones. Els humans també explorem allò que ens envolta per sentir-nos més segurs en el lloc. I no pensàvem pas que això també es vegués reflectit en un animaló tant petit com és el pollet.
A l’hora de dinar el deixem lliure per la cuina. Fa molta gracia veure com derrapa a les rajoles i com fa l’acte de picotejar el terra, pensant-se que el color rogenc de la rajola és sorra.
El cridem tot cloquejant els dits amb una mica de menjar a les mans i és molt bonic veure com s’apropa i va picotejant la mà fins al punt que es col·loca a sobre i, tu el pots agafar sense que caigui i passejar-lo per mitja cuina!
Mentre estem dinant ell ronda per la cuina i observa tot el que vol, es fica per tots els raconets, fins i tot davall de les nostres cadires, de la taula i dels peus. És molt divertit observar com una criatura tant petits pot fer tanta gracia i causar tanta tendresa i simpatia.
Després de dinar el tornem a ficar dins la gàbia i deixem que ell dini tranquil.
Durant la tarda no li diem res, per observar que és el que fa sense cap estímul que el pressioni. Es passa la tarda menjant, bevent i anant d’una punta a l’altra de la gàbia. L’únic que fa d’entretingut és jugar amb una fulla de diari que s’ha doblegat i ell l’intenta destrossar amb les potes i ficar-la al lloc. A vegades ensopega i sembla que vagi a caure, però la veritat és que és un animal amb molt equilibri.
La tarda va transcorrent i no hi ha cap fet rellevant, es passa tota la tarda fent el mateix, la qual cosa ens dóna a pensar que els pollets tenen una vida molt monòtona i avorrida. Però en realitat és avorrida? Doncs no ho sabem del tot perquè no som ell, ni estem dins seu, però ens sembla que passar-se hores i hores fent el mateix ha de ser mol avorrit, o almenys ho és per a les persones.
Arriba l’hora de sopar i observem que quan sent el soroll de l’extractor ficant-se en marxa fa un saltet com si s’hagués espantat. Ha fet un petit moviment d’allunyar-se. Això ens ha fet molta gracia. Però aquest fet ens fa pensar el perquè ho ha fet?, ho ha fet perquè s’ha espantat?, perquè s’ha sentit amenaçat?, perquè ha notat algun perill?,... nosaltres pensem que ha set perquè simplement s’ha espantat, però no tenim resposta per aquestes preguntes, el que sí que ens crida l’atenció és que aquesta reacció és un altre aspecte en comú amb els humans, ja que nosaltres quan ens donen un petit ensurt ens sobresaltem fent un petit salt o una petita reacció.
Mentre sopem observem que ell piula amb la televisió i que menja al igual que nosaltres. Pensem que piula amb la televisió perquè sent sorolls, melodies, i veus estranyes.
A l’hora d’anar a dormir tornem a tapar la gàbia per a què s’adormi més ràpid i per a què al matí no desperti a ningú molt aviat. Però la veritat és que està una bona estona piulant perquè algú li faci cas o potser ens indica que encara no té son o que es sent sol, no ho sabem, però si sabem que és hora d’anar a dormir. Al cap d’una estona deixa de piular, però només que senti un soroll, per fluix que sigui, ja torna a començar.
Quan tot està amb silenci és quan més se’l sent, sembla com si fos un nen petit que busca l’atenció de la seva mare, però no li fem cas, esperem que s’adormi i així tots puguem dormir.
I així acaba el dia d’un pollet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario