COM SÓN INTERIORMENT?

"Si no conec quelcom, l'investigaré."

Louis Pasteur, químic i microbiòleg Francès.

Les aus són animals vertebrats, de sang calenta, que caminen, salten o es mantenen només sobre les extremitats posteriors, mentre que les extremitats anteriors estan modificades com a ales que, igual que moltes altres característiques anatòmiques úniques, són adaptacions per volar, encara que no totes volen.
Tenen el cos recobert de plomes i, les aus actuals, un bec sense dents.
Per reproduir-se ponen ous, que incuben fins a l'eclosió.

• Imatge de l'interior d'una gallina:

• Imatge de l'interior d'un gall:

Els ossos de les aus:

L'esquelet en les aus és molt lleuger, ja que pesa menys que totes les seves plomes juntes, a més és molt resistent. Aquestes propietats (lleugeresa i resistència) es deuen al fet que els ossos són buits i porosos, aquets ossos sel's anomena pneumàtics. Aquest fet, els permet que siguin molt lleugers i afavoreixin la tasca de volar, tot i que en el cas de les gallines no és produeix el vol, però tot i així, els seus avantpassats si ho feien.

D'altra banda, per evitar que es fracturin durant els esforços que fan durant el vol, necessiten ser reforçats d'alguna manera, per solucionar aquest problema existeixen una sèrie de trabècules, que són projeccions diagonals de teixit ossi a l'interior dels ossos, especialment els més llargs com l'húmer, que fan l'estructura més resistent.

A més l'esquelet de les aus té característiques distintives molt importants. Ressalten especialment la pèrdua de les dents que han estat substituïts per un bec que resta pes excessiu a l'au, i la gran fusió d'elements ossis, que permeten una major rigidesa aerodinàmica.

La oviparitat de les aus:

Les aus són ovípares, és a dir, el desenvolupament dels embrions es duu a terme en una estructura protegida fora del cos de la mare, la qual es diu ou. Això evita també que la mare tingui un pes excessiu durant l'etapa reproductiva i perdi la seva capacitat de volar.

L'aparell digestiu:

L'aparell digestiu també presenta modificacions importants. Una d'elles és la presència del pap, que és una bossa derivada de l'esòfag en la qual algunes aus com les gallines, els lloros i les colomes, emmagatzemen aliment per algun temps abans de digerir-ho.

L'estómac es troba constituït per dues seccions; la primera, el proventrícle, que és on es troben les glàndules que produeixen els enzims que ajuden a descompondre els aliments; la segona es coneix com a pedrer que és una bossa musculosa, que en algunes ocasions pot estar plena de petites pedres, la funció de les quals és triturar l'aliment, suplint així la funció de les dents. Els intestins desemboquen en una obertura anomenada cloaca o anus, on conflueixen els aparells digestiu i genito-urinari.

L'aparell urinari està format per un parell de ronyons ben desenvolupats i els conductes excretors que desemboquen a la claveguera. Les aus, en la seva majoria, excreten àcid úric, que és una substància pastosa de color blanc que surt barrejada amb la femta fecal. Això significa que no formen orina líquida (que és urea que surt del cos dissolta en aigua), per la qual cosa no presenten bufeta urinària.

El cor i els pulmons:

El sistema circulatori de les aus està compost per un cor i un sistema complex de venes i artèries. El principal avenç evolutiu que presenten pel que fa als seus parents els rèptils (amb excepció del cocodril) és que el cor està format per quatre cavitats, dues aurícules i dos ventricles, com en els mamífers, la qual cosa evita la barreja de la sang venosa "bruta" que ve del cos, amb l'oxigenada que ha estat purificada en els pulmons.

Com a bons vertebrats terrestres, les aus respiren per mitjà de pulmons. Aquest sistema de respiració aèria és el més efectiu que es coneix i la seva forma i funcionament són diferents als quals coneixem en mamífers i rèptils.

Els pulmons de les aus són estructures semirígides, a partir de les quals es projecten diverses bosses primes en forma de globus anomenades sacs aeris. Aquestes estructures tenen una funció primordial en la respiració, doncs s'encarreguen d'inflar-se i desinflar-se, ajudats pels músculs de la paret del cos posat que les aus no tenen diafragma, provocant un corrent continu d'aire que passa pels pulmons per a un intercanvi gasós constant.

El control de la calor corporal:

Les aus són, juntament amb els mamífers, els únics vertebrats de sang calenta. El seu cor batega més ràpid i és més gran i potent proporcionalment que el dels mamífers.

Les aus funcionen com a màquines metabòliques d'alta capacitat. La seva temperatura corporal és alta (al voltant de 40°C), les seves activitats de vol i alimentació generalment produeixen molta calor, el qual és eliminada generalment durant la respiració.

Les plomes són la característica distintiva de les aus, realment l'única que no comparteixen amb cap altre grup d'animals. Són les plomes les que els proporcionen el seus colors característics, protecció contra el fred i la calor intensos, els permeten desplaçar-se fàcilment en l'aire i l'aigua, amaguen dels seus enemics i són també una de les causes que l'home les hagi domesticat, atrapat i caçat. Al conjunt de plomes se li crida plomatge, que és de vital importància en aspectes reproductius i de camuflatge.

La ploma és una estructura epidèrmica, la qual cosa vol dir que es deriva de la pell.

Es creu que la funció primordial que van tenir les plomes quan van aparèixer per primera, i única, vegada al món animal va ser controlar la temperatura.

L'aparell productor de sons:

En gairebé tots els grups d'aus trobem una estructura responsable de la producció de sons, la siringe, que és un òrgan peculiar de les aus localitzat a la part baixa de la tràquea, just en el punt on es divideixen els bronquis, per la qual cosa podem deduir que està associada amb l'aparell respiratori i funciona gràcies al pas d'aire.

La siringe està formada principalment pels cartílags traqueals i bronquials, els quals s'eixamplen per formar una caixa de ressonància. Units a aquests cartílags es troben diversos músculs externs, els quals tenen la funció de dilatar o reduir la llum del tub de la siringe amb l'objectiu de regular l'aire.

La complexitat del cant està en relació amb el nombre de músculs i cèrcols cartilaginosos associats al sistema fònic.